Fragments de biografia d’en Josep Serra i Farré que féu el fotògraf i escriptor vallenc en Pere Català i Roca, amb motiu de presentar la reedició del seu llibre “Manual del Cuiner”, el dia 7 de gener de
Aqueix original, suposo que, al cap dels anys, existeix, però sembla ser que extraviat. Els canvis d’ubicació de la central de “la Caixa ” o la creació de noves seccions, el trasllat de personal, etc., Aixa com l’establiment, a la Riba , de la Biblioteca Josep
"ELS MEUS PARES.
Pere Català i Serra, fill de la Riba, segons contava la meva mare era un gran cuiner de Barcelona, que abans de l'Exposició del 88 va instal·lar l'Hotel Colom en companyia d'un tal Vilaseca. Era tan jove, el cuiner, que en entrar en quinta va dir que si tenia la sort de treure número alt deixava l'hotel i, en comptes d'anar a Cuba o Filipines on enviaven les quintes a malmetre, marxaria cap a Amèrica a fer diners. Encara era el temps que tothom s'hi feia ric, a Amèrica, i molts catalans hi havien fet fortuna. No hi havia ningú que no tingués, o somniés tenir, un oncle ric a Amèrica que pogués fer-lo hereu el dia menys pensat. Doncs sí, el nostre cuiner va treure número alt i, content, plegà del "Colón" i marxà cap a la Riba, a acomiadar-se de la família. El tren només arribava fins a Valls. Ací calgué de fer-hi nit. Posà a l'hostal Pintat o Fonda del Comerç, a la Muralla de les Creus, cantonada a la Baixada de Farigola.
"L'endemà al matí, en llevar-se baixà al menjador i es fixà en una noia xamosa que espolsava, amb un mocador lligat al cap, tot cantant alegra i desimbolta. En Català en quedà tan sobtadament ullprès que li preguntà: "-Que és minyona de la casa, vostè?" "-No, senyor; sóc la filla de l'amo." "-Què em diu! Doncs, miri, jo sóc cuiner i per una fonda com aquesta no aniria malament; si vostè em vol, abandono el projecte d'anar-me'n a Amèrica i ens casem". La resposta no sorgí, sinó uns colors a la cara, atesa l'educació que rebien aleshores les filles honestes. Però ho sentí la germana gran, ja casada, i veient que la cosa els venia com l'anell al dit, en parlà amb la família i decidiren que sí. La filla no anava acasarada, però, cedint als precs i reflexions de la família, als tres mesos es celebrà la missa nupcial. I aquella jove que es casava sense il·lusió, es repensà i, en sortir de l'església, s'arrapà al braç del marit, abrivadament, i li digué: "-Bé; ara ja sóc teva, tira pel cap que vulguis que et seguiré." Aquestes paraules tancaven una tal promesa de felicitat i d'estimació que als tres anys es veieren coronades amb tres fills d'aquell matrimoni: Josep, Pere i Joan.
"No tinc ni la més remota idea de com eren el meu pare i els meus germans, que, tots dos, van morir de diftèria quan jo tenia dos anys i mig. Tots tres moriren en l'espai de tres mesos."
Segueix narrant-nos el meu pare:
"Malauradament, l'any 88 l'antic amo Vilaseca demanà al Català per favor que es fes càrrec de la cuina del "Colón" almenys el temps que durés l'Exposició. Català hi accedí, i, en aquella cuina calorosa i amb corrents d'aire, hi contragué un constipat que li degenerà en tuberculosi de faringe, que li fou falt."
De prosseguir amb el caient familiar, hauria de deixar constància que, a Valls, el Pere Català i Serra traslladà la fonda a la Plaça del Blat, havent hagut de fer obres per a convertir aquell casal, que era caserna de guàrdia civil, en fonda moderna, això acabà amb els estalvis que tenia fet el cuiner del "Colon". En quedar reduïda la família a mare i fill, la vídua, en els quatre anys que continuà regint ella sola la fonda, acabà traspassant-la i se n'anà a viure a Barcelona, on posà una casa de dispesers.
M'interessa destacar que en la partida de naixement del meu pare consta, el setembre del 1889, que nasqué un fill de "D. Pedro Català Serra, fondista natural de la Riba".
I, ara, anem a tractar més concretament del nostre homenatjat d'avui.
Sabem que va néixer el 26 de desembre del 1868. (Dades que trobro en una "cronologia" feta pel meu pare i que aprofità per a l'extraviada biografia.) Dos dies després, el Serra fou batejat. El 3 de juny del 1875 fou confirmat i el 20 de maig del 1880 fé la primera comunió. El 1883 marxà a Barcelona i ingressà al "Colón"; cafè que justament l'any abans, llegim en una publicació, fou el primer de Barcelona que s'il·luminà per mitjà de l'electricitat.
Anem a lligar caps: El Serra, arribat a Barcelona als 15 anys d'edat, encara no ben complerts, estigué a les ordres del seu parent i compatrici ribetà, el meu avi. Em sembla força lògic que fos precisament el Català qui fes venir el Serra a Barcelona, assegurant-li l'ocupació. De fet, no podia parlar-se llavors de l'Hotel Colom, puix que encara no existia amb tal nom, sinó del "Café Colón", precedent, això sí, del "Gran Hotel Colón", muntat, de nova planta, el 1902. Avui pot semblar estranys, però convé retenir que quan el Català i el Serra servien al "Café Colón" la Plaça de Catalunya estava per urbanitzar i era a les afores de l'antiga Barcelona.
Com diu un autor, literalment: "Los desfiles y paradas militares de la Rambla y las manifestaciones morían en ella. Contribuían a aquella impresión de arrabal los becos, bulolerías y quioscos de bebidas diseminados por la plaza. E incluso el Café que muy poco antes de la Exposición Universal de 1888 instaló Arturo Vilaseca y que el público denominó por su forma "la Pajarera", o "la Gàbia". Estaba situado en la parte alta de la plaza, cerca de la entrada del Paseo de Gracia, hacia la izquierda. Era un gran quiosco cuadrado, con terraza, todo él de madera con cristales, cubierta de poca inclinación, y remate central algo inclinado". Hem de recordar que en aquixa "Pajarera" o "Gàbia" el meu avi ribetà contragué el refredat moratl, creiem que trobant-se entre els fogons i els corrents d'aire. Aquí, tanmateix, devia poder avesar en l'art culinari, poc o molt, el seu patrocinat Josep Serra, de qui sabem que el gener del 1888 -l'any de l'Expos¡ció Universal- ingressà al Servei militar, d'on fou llicenciat el 1890.
Com diu un autor, literalment: "Los desfiles y paradas militares de la Rambla y las manifestaciones morían en ella. Contribuían a aquella impresión de arrabal los becos, bulolerías y quioscos de bebidas diseminados por la plaza. E incluso el Café que muy poco antes de la Exposición Universal de 1888 instaló Arturo Vilaseca y que el público denominó por su forma "la Pajarera", o "la Gàbia". Estaba situado en la parte alta de la plaza, cerca de la entrada del Paseo de Gracia, hacia la izquierda. Era un gran quiosco cuadrado, con terraza, todo él de madera con cristales, cubierta de poca inclinación, y remate central algo inclinado". Hem de recordar que en aquixa "Pajarera" o "Gàbia" el meu avi ribetà contragué el refredat moratl, creiem que trobant-se entre els fogons i els corrents d'aire. Aquí, tanmateix, devia poder avesar en l'art culinari, poc o molt, el seu patrocinat Josep Serra, de qui sabem que el gener del 1888 -l'any de l'Expos¡ció Universal- ingressà al Servei militar, d'on fou llicenciat el 1890.
A remolc dels apunts que serviren per l'extraviada biografia, ens consta una facècia ribetana que succeïria vers el 1873 i al·ludeix l'enderrocament de la muralla que hi havia ací, a la Riba. He d'esser novament fidel a la lectura en castellà: "Al enterarse el jefe de las fuerzas allí destacadas que estaban destruyendo la muralla, mandó seis parejas de migueletes y tantas mujeres y niños como cogieron los metieron en la cárcel. El pueblo se alarmó y se lanzó a la calle, protestando. Al fin, obtuvieron la promesa de libertarlos, a condición de que todos los amotinados se retiraran a sus casas. Y así lo hicieron... Y uno de los niños que salieron de la prisión fué nada menos que el Josepet Serra Farré, el hijo del gran tirador "Jaume del Mas". El muchacho, en aquell entonces, tenía 5 años: a sus 77 deja escrito su libro de memorias, en el que menciona este acto."
Em ve a la memòria que un capítol escrit pel meu pare fa referència al fet que el capitost de la Riba, del bàndol liberal, era "Don Manuel", home de caràcter bastant agri que féu edificar la Torre del Petrol. Nom, el de Petrol, que obeeix al fet que ell acostumava a demanar aiguardent amb l'expressió: "- Venga petróleo".
Per altre banda, haurem observat que hi ha esment d'un llibre de memòries escrit pel mateix Serra. S'ha conservat? El meu pare el tingué a mans, segons sembla.
Ja llicenciat, Serra es casà el 19 de març del 1891, diada del seu sant, amb Concepció Hermano. Per aqueixos temps ingressà a l'"Hotel de Europa" de Tarragona i, posteriorment, al "Continental". Així mateix se'n afigura actuant, el 1893, amb altres soldats espanyols, al Marroc. En un apunt escadusser, trobem que, ja amb anterioritat, el 1885 ingressà a "El arca de Noé". De moment, no puc fer altra cosa que destacar que, entrat el segle XX, el 1905 (ho copio de la moderna Presentació posada al manual del Cuiner que avui divulguem), Serra era, a Barcelona -on vivia-, arrendatari del Gran Restaurant del Tibidabo; que el 1907 fou president de l'Asociación de fondistas y similares de Cataluña"; que el 1911 publicà el llibre Algo sobre hoteles y restaurantes, i que hi ha escrits dels anys 1911, 13 i 16 que testimonien que fou propietari del restaurant "Mundial Palace" i de la "Fonda Simón", a la capital catalana.
Per una altra banda, ens assabentem que el "Mundial Palace" fou inaugurat el 1908, a la Porta de la Pau, on avui hi ha les oficines de la Junta d'Obres del Port de Barcelona, o sigui, a l'ombra del monument de Colom. Tenia "salones para grandes y pequeños banquetes", s'hi feia "concierto todos los días" i els cambrers servien "cubiertos desde 3,50 pts.", amb els emblemàrics "sopars de duro". Em fa creure que Serra degué dirigir al "Mundial" un banquet regi, perquè trobo un apunt escrit pel meu pare que indica: "Visitar a Puig i Alfonso i demanar-li detalls del banquet del Rei, personalitats, anècdotes". Puig i alfonso fou alcalde de Barcelona; potser l'àpat tingué lloc el 26 d'octubre del 1908, amb l'assitència, també, dels polítics Maura i Osorio.
Això dit, i no sé si encertant que Serra dirigí el "Mundial" fins al 1917 - o sigui encara vigent l'anomnada Guerra Europea-, passem a la tònica popular de la "Fonda Simón", on per mitja pesseta hom podia menjar arròs amb peix o sopa de rap i on la "cuina catalana" es convertia en "sopars econòmics". Un autor ben informat manifestà, en un llibre sobre restaurants, textualment, que "en Casa Simón, en la calle de la Espartería, la 'escudella catalana' era algo estupendo". Retenim que la "Fonda Simón" subvenia, a les 3 de la tarda, a molts pobres diàriament i si algú ha consignat que "el cocido de Casa Simón le granjeó el apelativo de l'afarta-pobres" ho citem, en aquest cas, com a lloança.
Hom sap que les virtuts cosubtancials de Josep Serra i Farré foren: el treball, l'optimisme, el sentit pràctic de la vida i l'economia de la perquedat. en un apunt, veig els noms dels ribetans Antoni Oliva i Isidre Gomà com a col·laboradors seus. Per cert que, respecte al darrer nom consignat, algú de vostès treurà sens dubte més partit que no pas jo mateix d'aquest altre apunt que em ve a les mans: "La capella del Santíssim, la va fer Mn. Dalmau traient la pedra del corral del Molí Nou perquè l'Isidre Gomà va demanar la pedra al seu oncle. La biga era d'un faig que també era al corral. El 1er. de Maig 18 o 20 homes baixaven un pi sencer i el plantaven a la plaça per tot el mes". Apreciem, altrament, que l'amistat del Serra amb el després cardenal Isidre Gomà i Tomàs provenia ja dels anys escolars.
El 15 de desembre del 1921, Serra fou nomenat Fill Predilecte de la Riba. Sis anys després, el doctor Gomà fou preconitzat bisbe de Tarassona i fou consagrat en la catedral de Tarragona pel doctor Vidal i Barraquer. Noms per a la història!
Noms, d'altres hotels o fondes, que trobem vinculats amb Josep Serra són: l'Hotel Tibidabo", l'"Hotel de Europa", la "Fonda del Centro", el "Refectòrium", el "París", i encara d'altres. Sabem que el nostre protagonista "deixava vaixella i servei als hotelers".
En produir-se, l'any 1936, l'estrall de la guerra civil, Serra passava ja dels 65 anys d'edat, però d'alguna manera vivia el món dels negocis. Sé que el meu pare, fotògraf publicitari, li havia proposat d'ésser comandatari d'una revista que havia de dedicar-se exclusivament a la dona -aleshores ací no n'hi havia cap de revista exclusivament femenina, i hauria estat una novetat- i que seria repartida gratuïtament, gràcies als anuncis. Fins i tot recordo el títol de la no-nada revista: "Frea", nom d'una deessa nòrdica. La revista morí amb l'esclat de la guerra. Tampoc el meu pare pogué veure al carrer un llibre seu ja en tràmit d'edició, sobre Psicologia de la publicitat i de les vendes. Tot a l'aigua. Però seria per aquests mesos incials del 36 que jo, particularment, vaig conèixer quelcom del tremp del senyor Serra, puix que vaig acudir més d'una vegada al seu domicili del carrer de Girona.
Al temps de la guerra, el meu pare va rebre carta del seu cosí, indicant-li, el setembre del 38, haver vingut a la Riba en qualitat de convalescent. La carta prossegueix punyidora i dóna idea d'una salut crebantada; curiosament, però, Serra escriu al meu pare, llavors passatgerament malalt: "Tu necessites i mereixes estar bo". Aquesta carta i d'altres que denoten una preada correspondència entre ambdós, avui m'és un goig d'oferir-les a la Biblioteca Josep Serra i Farré. La guerra acabada, amb la desfeta d'un dels bàndols i amb una postguerra implacable, motivà, per al meu pare concretament, una sèrie de problemes que no cal especificar, però que centren el "Brindis" per als 71 anys del Serra. L'atenció dels amics que m'acompanyeu en l'acte present ha volgut inserir aqueix "Brindis" com a prefaci de la reedició del Manual del Cuiner. Gràcies. Es tracta, també d'un cant a la Riba. A qui cregui que es tracta d'un poema ocasional, només que de circumstàncies, hauré de corregir-lo amb un assenyalament: si més no, els versos són escrits en lllengua catalana en aquell, "Año de la Victoria", quan tot allò català era tan perseguit que fins el cardenal-primat escrivia al seu antic company d'escola: "Hemos salvado el sujeto, que ya es bastante". Aquesta expressió, amb referència a la pròpia persona, la recordo d'una carta que vaig tenir oportunitat de llegir.
No ignoro que les cartes que lliuro faran meditar qui les llegeixi. Dono l'aprovació, amb les reserves personals que encara calgui, a una possible publicació d'aquesta correspondència entre Josep Serra i el meu pare.
En una de les cartes (16-IV-1941), Català i Pic indica que "la Riba i els seus voltants és una contrada admirada per a inspirar: el bramul dels rius, la remor dels vents, el fresseig de les turbines són un himne constant a la Naturalesa i al treball. Els roquissars i les abrupteses del Brugent exciten la fantasia a somnis de cíclops i de titans. És impossible que la presència d'aquests espectacles i d'aquestes hamonies no suggereixi a un esperit creador obres de l'envergadura de Wagner o de Dant. Quina llàstima que els grans artistes de la inspiració no coneguin aquest racó de món tan fantàstic i grandiós!"
I també (20-V-41): "Quina sorta que té vostè de poder-se estar a la Riba!"
Mesos abans de morir, Serra escrivia (13-IX-43) al meu pare: "Si com desitjo, i no sóc sol a desitjar-ho, podem assolir que quedi organitzat a Barcelona el Grup de Ribetans, proposaré que tu hi figuris amb caràcter de Ribetà Honorari".
Serra va llegar el seu patrimoni a la Caixa de Pensions i, en conseqüència, el 31 de juliol del mateix any que morí, ara fa cinquanta anys, va tenir lloc a la Riba el primer Homenatge a la Vellesa. El meu pare, Pere Català i Pic, que devia alguna quantitat al difunt cosí, va comunicar el seu deute al subdirector de la Caixa, com a entitat hereva; amb un pacte que diríem entre cavallers, el subdirector, senyor Solà, recollí la seva proposta de biografia. Català i Pic s'esmerçà en la tasca i observo que, entre els ribetans que li forniren dades, figuren els noms de Josep Martorell Lladó, Pasqual Martorell, Josep Gomà Tomàs, Isidre Gomà, Josep Roig Sans, Ramon Gausset, etc., i, del gremi d'hostalers, destaca poderosament el nom de Joan Badó Calvó. A tots ells, afegeixo, per acabar, el nom de Joan Mora, qui, el març del 1949, escriví al pare, des de Sabadell: "Poc temps després del meu retorns a la pàtria -vaig estar-ne exiliat vuit anys- en una visita feta al subdirector de la Caixa de Pensions, aquest em mostrà l'original d'un llibre vostre en el qual parleu de coses de la Riba." I, en una altra carta quelcom posterior, li revelava: "... El dia de la festa major, el dilecte amic Serra, per telèfon, em feia sentir les gralles i així des de les Arenes -lloc de la meva residència a l'estiu- podia escoltar les alegres matinades, que no sé per què tenien la virtut de fer-me espurnejar els ulls. Després ens saludàvem cordialment: "Per a vós i tots els ribetans, bones festes, amic Serra". "I per a vó i els vostres, bon estiu, amic Mora". I quedava trencada la comunicació.
Amb la satisfacció de contribuir a l'homenatge d'avui, lliuro també dues cartes d'exaltat ribatanisme, en les quals Mora evoca l'il·lustre compatrici Josep Serra i Farré.
Pere Català i Roca
Extret de la revista El Brugent portaveu del poble de la Riba, any XVI - 2ª època, gener de 1995, número 136 pàgs. 9-11 i del febrer del mateix any, el número 137 pàgs.14-15.
