(Extret de La Crònica de Valls, núm. 1466, del dissabte 29 de juliol de 1933)
A la Riba paperers, diu l’adagi i tant era així en aquell temps, que ni els pares es preocupaven de preguntar a llurs fills quin ofici volien aprendre, ni aquests pensaven en cap més, per la senzilla raó que gairebé no se’n coneixia d’altre. Estava com descomptat que un ribetà havia d’ésser paperer.
Com a mostra de la importància que al nostre poble tenia la indústria del paper, aquí va una relació de les fàbriques existents en aquells temps: dins al poble, El Molí més amunt, Molí del Groc, Molí del Domingo, A cal Bassó, A cal Garreta, A cal Camps, Fàbrica del Carbó, A ca la Viuda, Molí de Ciurana, Molí de Carbó, Molí del Roig, Molí del Recó, Molí del Guarro, Molí Nou, Molí del Porxo, Molí del Cotrival, Molí del Figuerola, Molinet, Molí del Farré i Molí del Manches, total vint... Fora del poble, Les Roixeles, Molí dels Capellans, Molí del Català, Molí de Pasqual, Molí de Cardó, Molí del Mas, Molí del Pere Marí, Molí de la Font Gran, Molí del Tresus, a cal Jan, Molins de Figrola, Molí de l’Ombra, Molí del Fort, Molí de Vilalta, Molí del Costa, Molí del Pinatell, setze, si no ens en descuidem cap.
Uns fabricaven paper blanc i altres estrassa, i acostumaven a ésser els paperers de blanc de la Riba i els estressaries muntanyesos del Pinetell, Cabrera, Farena, Rojals, Montreal o de la Bartra, però tots ells es consideraven com de la Riba, i pel poble eren admesos sens cap prevenció; eren paperers i aquest argument suprem era el tot, com un llaç de família.
Els paperers menjaven a la casa, alguns fins i dormien i si eren forasters, de Capellades, d’Alcoi o de Banyoles, els rentaven i cosien, i en canvi ells retien petits serveis a les dones, com anar a cercar alguna cosa a l’hort després de plegar, omplir els cantis, aguantar la troca o la criatura.
El menú era, en tots els molins, el mateix; hi havia diades assenyalades en què es servien plats especials, com el dijous de compares i de les comares, el dijous gras etc.; el dia de Carnestoltes es plegava al mig dia i per dinar es servia un plat típic del dia aquell que se’n deia cassola i abans de menjar-se-la la ballaven; per Pasqua les mestresses feien una mona de tres ous per cada mosso i de dos aus pels aprenents; per Nadal torrons de coca i de barra per tothom, i, en fi, en totes les diades es menjava bé i abundant.
En totes les fàbriques treballaven un número de dones, la majoria joves, tant a les tines com als comptadors havia la costum de cantar i cantar bé tot treballant. Hi havia veus i conjunts que tenien anomenada, i fins hi havia dones que canviaven de casa per a poder estar juntes amb les que s’avenien en el cantar.
Si esdevenia quelcom al poble que ho mereixés, no trigava gaire a sortir-ne la cançó; de l’autor no se’n sabia res nin ningú se’n preocupava; malgrat haver-hi cançó d’aquelles que treien fum i fins foc. Entre les tals cançons i els parlaments del ball de diables de la Festa Major, es liquidaven tots els aconteixements de l’any, res quedava a l’ombra.
En aquell temps es tenia una certa devoció pel cant, tant els homes com les dones; vegi’s els actes cavallerescs i gentils que es practicaven per mitjà del cant: existia la confraria de la Mare de Déu del Roser, i al mes de Maig, totes les festes a la tarda, es reunien a casa la sagristana els xics i xiques fadrins i allí enraonaven i feien bromes de bon gust. Les Filles de Maria tenien un pandero: una d’elles el prenia, es plantava davant d’un jove, li feia un acatament que ell li tornava i deia “¿me don llicència?”, el responia, “vostè la té”; ella es posava el pandero apoiat al pit aguantant-lo amb una mà i amb l’altra amb els caps dels dits tocava dalt i a baix seguint un ritme que servia per acompanyar la cançó que li dedicava. A l’acabar, deia ella “vostè perdoni”, i ell responia, “no hi ha de què i moltes gràcies”. Les cançons eren poc més o menys com aquesta que recordem perquè ens la varen cantar, deia així:
Un ramet de xiringuilla
Per la sala va voltant,
Dels fadrinets d’aquest poble
Vostè n’és el més galant.
Per la fira de Valls, que s’escau al dia de la festa del Roser, les mateixes xiques es posaven a baix al pont del riu Francolí prop de la font, amb cadires, una taula amb flors i la imatge de la Verge; a tots els que venien de fira els aturaven, els cantaven una cançó i els donaven una flor i ells corresponien amb una almoina per la Verge, regularment dos quartos. La cançó venia a ésser així:
Ja sé que veniu de fira
fadrinet agraciat,
ja sé que veniu de fira
i una cosa m’heu portat.
Al recordar aquestes cançons hom enyora aquelles manifestacions tan cordials i franques, tan distingides i senyorívoles, tan espirituals, tan de la Riba, tan nostres.
Encara que, com sempre, la principal indústria era la del paper, n’hi havia d’altres; de teixits a les Roixeles, Molí de la Roca, a cal Cotrival i la Fàbrica del Roig. Ferreries, a cal Ventura, a cal Barnades i a cal Turroda. Formaires, el Mariano i l’Anton del Pauet. Rellotger, el Xécala. Sastres, el Sastre del Molí nou i el Sastre Pallofa. Sabaters, el Falet i el Sabaté coix. Mestres de cases, el Gasparó, el Secalló i el Calles, amb els seus paletes. Fusters, el Pau i el Magí del Paiet, el Garriga, el Conesa i el Suquets. Forners, a cal Cardó, a cal Vicens i a cal Pandegoi. Cafès, el de la Plaça, a cal Torres, Cafè del Martí, Cafè Nou, Cafè de l’Esquerrà i alguna casa més que en feien els diumenges, com a cal Copi i altres. Tendes i tavernes, a cal Garrut, a ca la Santa, a cal Mateu, a cal Siscot, a ca la Florinda, a ca la Cinteta i a ca la Pepa. Botigues de roba, a cal Candido i a cal Joan del Fil. Espardenyers, el Morral i el Nen de l’Oli, que també feien de barber, com el Metge Biosca i algun altre. Llevadores, la vella Vermella i la Japeta. Carnissers, primer a cal Bresca i després la Pepa de l’Aleix. Peixaters, a ca l’Estruit i a cal Biló. Caceras, el Toiu i el Llanterna, que de vegades a demés dels cacaus i xufles venien pomes i talls de coca. Calderers el Sr. Agustí i un senyor italià para del Teodoro i sogre del Blai, tots calderers. Transports, a cal Xalau, a cal Saumoi i a cal Pitet. Secretari, el Xaret. Agutzil, el Martí del Carabases. El comandant d’armes, el Manuel del Torrelles, qualsevol cosa que passés, fos de nit o de dia, ja hi era ell amb el sabre penjat i comandant les seves forces que les composaven, salvo error, el Menut del Castanyé, el Petit de l’Anda, el Valé, el Joan del Sec, el Pusses i el Castanyola, tots fusell en mà; a l’arribar ells s’acabaven els valents, renaixia la pau i cadascú a casa seva. No creiem que cobressin res, salvant en temps de guerra, que en aquella època sovintejaven. Ells eren lliberals, però com el poble també tothom ho era de lliberal, no podien matar a ningú; mes ells estaven allí disposat a donar generosament la seva sang per la llibertat i per la seguretat del poble. Llàstima de monument que tant mereixen i qui sap quan els hi farem.
Una visió retrospectiva fa que vegem les tines, els comptadors –amb aquella munió de ribetanes tan formoses netíssimes i alegres- les piles, el mall, el satinador; que sentim aquells xiulets per mitjà dels quals es deia tot i ens hi enteníem perfectament tots; aquells cants tan inspirats i harmoniosos, que al no sentir-los fa témer que del nostre poble hagi desaparegut el bon gust, la bondat i l’amor; la plaça plena de paperers que al plegar s’hi reuneixen, enraonen i riuen, parlen de la festa dels innocents, nomenen el batlle i els regidors, redacten el bàndol, s’hi senten xamosos acudits i bromes escaients i de bona mena, plagaritats d’aquells homes que la visió em fa aparèixer i que enyorem perquè ja no existeixen: Ral, Macarenyo, Alfonso, Masagué, Xics de la Truianes, Tarrés, Miquel del Trumfé, Chots i Cardóns, Pitet, Capellades, Nen de l’Oli i altres que sentim no recordar. Dormiu en pau grans humoristes d’aquells temps que si al nostre poble no hi ha qui continuï la vostra tasca, tots els que us havem conegut guardem de vosaltres grata i plaent memòria.
Paperers d’aquells temps, cal que ho sapigueu: ara dels paperers ja no se’n diu paperers, se’n diuen obrers, i hi ha maquinistes, ajudants i peons, dels amos i les mestresses en diem burgesos, fem les vuit hores, mengem cadascú a casa seva i els forasters que treballen a la Riba, ja no són els nostres germans de Capellades i de Banyoles, són uns altres germans vinguts d’Alemanya, de Suïssa i de Múrcia.
La Riba que mirada del tren estant sembla la mateixa, vista de prop és diferent; el paper que fem és un paper mort, perquè no té ànima, i és que ja no procedeix de les mans expertíssimes del Fadrí Macu i del Paparratcho, posem per cas.
Ni el paper és el mateix, ni la Riba tampoc. Fins hi ha moltes cases que ja ni renom tenen.
Josep Serra
